dijous, 12 d’octubre de 2017

Silenci i Coeducació!



Avui us volem presentar el resum d’un article escrit per la mare d’una família de set fills que van optar per no escolaritzar els seus infants, sinó educar-los ells mateixos des de casa (homeschooling). Al llarg de l’escrit podreu observar com la mare reflexiona sobre la importància de triar un bon espai i un bon ambient per ajudar que les criatures tinguin un millor desenvolupament global i lliure d’estrès!!!


(...) El silencio es una necesidad vital, es necesario tener ratos de silencio, de paz, de no ruido, de tiempo en contacto con la naturaleza, sin estímulos artificiales, sin música de fondo, sin radio, sin televisión, sin videojuegos, sin nadie que te esté organizando la vida. Y esa necesidad auténtica se les niega a los niños, ahora más que nunca.
 
Si reparamos en la jornada de cualquier niño, nos daremos cuenta de que pasa muchas horas en el colegio oyendo hablar a diferentes profesores y todos tienen que contar lo suyo que es muy importante bla, bla, bla. Están rodeados de iguales y los niños son alborotadores, habladores, juguetones. En el recreo más de lo mismo. En la hora de la comida más y más y más. Siempre ruido. Cuando van y vienen en el coche con los padres, muchas veces música de fondo, o noticias o al padre o la madre bla, bla, bla... (...)
 
Son agendas de pequeños ejecutivos, llenas de actividades perfectamente programadas , sin libertad para gestionar sus propios tiempos, crear sus juegos, soñar sus sueños, sin tiempo para respirar, para ser, para sentir, para dejarse llevar y pensar, o no hacer nada. Por eso cuando se acaban los estímulos, llega el: Me aburroooooooooooooooooooooooooooooooooooo! Y todo el mundo piensa obsesivamente de qué manera motivar a los niños. Cuando la motivación auténtica nace de dentro.
 
Desde luego no me imagino a los grandes genios de la humanidad rodeados de ruido desde la infancia. El silencio es imprescindible para tener una vida equilibrada, para poder desarrollar la creatividad, para tener salud, y es algo que les estamos negando a nuestros niños, siendo como es una necesidad auténtica como son la alimentación o la educación.
 
Pienso que el que los niños y jóvenes estén rodeados de iguales durante la mayor parte de su crianza, no es nada beneficioso. Que eran y son mucho más adecuadas y enriquecedoras aquellas escuelas unitarias que había antes en los pueblos (y que todavía debe quedar alguna por ahí). (...)
 
Que en los colegios y las actividades extra escolares los niños estén con niños de su edad es más práctico y sencillo para los profesores, pero no es lo ideal. Niños de diferentes edades conviviendo juntos, encuentran un equilibrio natural. El adolescente no tiene tanto "pavo" si pasa su día con adultos y niños pequeños y de vez en cuando con chicos de su edad. El niño pequeñito si está un montón de horas con niños ruidosos como él se sobreexcita, pero en el ambiente familiar está más relajado. 
 
El adulto se contagia de las risas y abandona el sofá para tirarse al suelo y jugar con el bebé.  Y de esta manera todos se benefician de las diferencias. Ken Robinson censura que los niños sean clasificados por "fecha de fabricación" y aboga por dejar de perpetuar una estandarización propia de la era industrial. He empezado hablando del silencio y he terminado con otro tema, pero al fin y al cabo todo está relacionado.

"Cuando se les olvida un poco y se les permite ser, desde muy pequeños, la fuente interior comienza a brotar, primero son gotitas, luego son chorros de creatividad. Se acostumbran a crear sus propios recursos. Aprenden a ocupar y llenar su tiempo sin necesidad de ser entretenidos por los demás"

CARMEN FLETA ¿Por qué? Hablemos de educación.

Si vols, pots llegir l'article original aquí!

dijous, 5 d’octubre de 2017

Positivisme contra l'adversitat!!!

Arrel dels fets que estan passant aquests dies a Catalunya, nosaltres busquem una mirada positiva cap a les adversitats. És per això que volem compartir amb totes i tots vosaltres aquesta frase d'acompanyament que va oferir un pagès. No només parla de l'actualitat que vivim sinó que és aplicable a qualsevol repte que ens prepari la vida, tant a adults com a infants!!!!

ENS VOLEN ENTERRAR, PERÒ NO SABEN QUE SOM LLAVOR!!!!



 No deixeu mai de ser LLAVOR!!!

dijous, 24 d’agost de 2017

Reflexions, pedagogies i noves idees!!!

Per nosaltres ja han passat les vacances, on em pogut sentir: que el món pot girar a un ritme més lent, on hi ha temps per dedicar-se a un mateix i als altres i que ofereix estones de “no fer res”! De nou ja fa dies que hem començat a preparar el 5è any de vida de La Llavor i ens adonem que les vacances ens han servit d’inspiració trobant missatges que volem incorporar a la nostra essència!!!





Reflexions, pedagogies, experiències i noves idees ens han estat rondant per la ment per preparar de nou el mateix espai de sempre, però adaptat a les necessitats dels infants que formaran els seus vincles aquest any. 

 


Per tant, hem estat a la recerca de nous materials, de noves organitzacions i més mobiliari. Esperem així, poder donar acollida a totes les famílies que ens han confirmat la seva estada durant aquest any i trobar-ne de noves que també vulguin formar-ne part!!!



divendres, 14 de juliol de 2017

Festa de Comiat i Benvinguda!!!

Avui La Llavor ha ofert a les famílies del projecte la seva Festa de Comiat i Benvinguda! 

En els 4 anys que portem amb la iniciativa, aquesta festa ens serveix de ritual per acomiadar a les famílies i infants que passen a una altra etapa, i al mateix temps donar la benvinguda a tots i totes aquelles que entren el pròxim setembre a formar part de la nostra iniciativa. És un moment màgic on s'uneix el passat i el futur de La Llavor, per finalitzar uns cilces i poder obrir-ne de nous amb total alliberació. 



  
La nostra festa pot variar, però sempre s'acaba incloent en el nostre ritual de connexions. Tot jugant (com no podia ser d'una altra manera) els adults fem una terenyina amb un fil vermell, que fa visible els nostres vincles. Aquest ritual el repetim cada any des que existeix La Llavor perquè posa de manifest com creixen les nostres interaccions, els nostres lligams. Amb aquesta xarxa vermella ens adonem que potser no estem tan sols i soles, i que sovint només cal estirar un fil per trobar algú que ens escolta a l'altre costat.



A més, hem pogut comprovar que aquests lligams arriben molt més lluny de La Llavor, sorgint: grups de Tibu de mares per maternar juntes, cicles de xerrades per famílies sobre temes d'interès per la criança, reunions de pares per fer sortides o activitats d'interès comú, amistats per tota la vida (dels petits i petits, i també dels adults...), àvis i àvies que redescobreixen la criança dels nets com mai abans l'havien pogut gaudir... 




Però La Llavor no s'atura aquí: ha donat impuls a altres projectes alternatius de la zona, ha informat a noves mares de dia perquè poguessin muntar el seu propi projecte, serveix per inspirar a nous professionals de l'educació en redescobrir "l'ensenyament" des d'un altre punt de vista...

 


S'acaba un any més i La Llavor reposarà fins que es posi tot en marxa el 5è any del nostre projecte. El setembre ens rebrà amb les "piles carregades" i ganes de tornar a rebre les famílies que continuen amb nosaltres, i amb molta curiositat de conèixer a les noves famílies que ja formen part d'aquesta iniciativa. 




Bon Estiu i Feliç Viatge al nou any!!! 
     

dijous, 6 de juliol de 2017

Petons i queixalades!!!

Avui volem compartir un article sobre les mossegades en els infants, publicat a la revista Infància, núm 40 (2009). La seva autora, la psicòloga Imma Riu, ens dóna la seva visió de les mossegades, les possibles causes i de la importància del seu acompanyament. Sovint, a través de la consciència del món emocional de l'infant i el propi, som capaços d'arribar a l'empatia i dónar una resposta més assertiva a "allò que l'infant ens intenta dir sense paraules"!

 
Tant és, petons o queixalades, són conseqüències de les emocions que sentim. Els primers els normalitzem i els segons els patologitzem. Si no és problema el fet que un infant digui “totxe” enlloc de “cotxe” quan encara no sap parlar… per què ho és que mossegui quan encara no sap expressar sentiments? si fos capaç de dir “és que no ho entenc!”, “no et puc explicar el que vull”, “tinc ganes d’estar amb tu”, “em fan mal les dents”… si fos capaç de fer-ho, segurament ho faria i no mossegaria. Hi ha molts adults que no són capaços de dir “em sento malament amb el que has fet” i es passen tres dies fent morros amb un mutisme completament voluntari.


Les emocions ens mouen per facilitar-nos la vida. La por ens fa fugir d’allò que temem o ens ajuda a preparar-nos i estar alerta davant una situació perillosa. L’enuig és l’emoció que tenim quan ens sentim frustrats, quan creiem que ens traspassen els nostres límits. L’enuig ens porta a agredir per defensar-nos. Aquell comportament agressiu que va ser tan útil als nostres avantpassats per defensar-se dels depredadors, ara no ens permet socialitzar-nos. El que hem desenvolupat al llarg dels anys són altres respostes alternatives: diem no, marxem, ens queixem… per aprendre, tanmateix, necessitem temps, un entorn que ens ensenyi una maduració del nostre sistema nerviós.
 
Mentre això passa als nostres cervells, curs rere curs i a totes les escoles bressol, als voltants de l’any, els infants mosseguen. De fet mosseguen, mengen amb les mans, o amb poca traça amb la cullera i fan el pipí als bolquers. Quan hagin après altres habilitats ja les posaran en pràctica. Però, mentre no sigui així, les educadores es veuran en la difícil situació d’explicar a aquell pare o mare com ha estat la mossegada escandalosa que s’ha marcat a la cara de l’Infant. O bé comentar a uns pares, mig empeses per la pressió dels altres, que el seu fill o la seva filla fa uns dies que mossega.


Elles saben molt bé què fer. Elles coneixen a la perfecció els mecanismes d’aprenentatge dels seus infants. Algunes diran “no” amb to afectuós però decidit, i apartaran l’infant del lloc on es troba. D’altres li explicaran que allò fa mal. O potser l’apartaran sense mirar-lo directament i evitar així que aquell intent de cridar l’atenció tingui èxit. Li ensenyaran a reclamar-la d’una altra manera. En molts casos podran evitar-ho distraient-lo amb cançons o jocs. En alguna escola s’hauran preocupat de disposar d’aquells objectes que permetran descarregar aquella tensió acumulada per tot el que viu tan intensament. En molts equips elles es tranquil•litzaran compartint-ho amb les companyes i després observaran, com per art de màgia, que aquest “ansiolític” també té un efecte en la conducta de l’infant. I així, amb l’esforç i la dedicació de cada dia, aquells infants que mossegaven tan sovint, quan arribi el curs següent, hauran canviat la mossegada per un encara matusser “és meu!”. Encara els queda molt per aprendre.


Moltes famílies seguiran amb més o menys coneixements o intuïció aquestes passes i, si tot va com ha d’anar, després d’uns anys trobarem un adult amb una maduresa emocional reclamant de forma assertiva (educada però decidida) allò que creu que li pertoca. Si no és així, formarà part d’un dels milers d’adults immadurs amb els que compta la nostra “avançada societat” esperant que el món giri al seu voltant.


Una mossegada a la galta o al braç d’un fill genera emocions de tot tipus: pena, ràbia, por… és normal i adaptatiu. Allò que fem amb aquestes emocions, però, també servirà de model del nostre fill. He vist més d’un pare tenint una reacció violenta davant d’un fill que jugava amb una pistola. Qui aprèn de què? Tot això les educadores ho saben i, amb paciència, segueixen la seva feina dia rere dia. Això no obstant, a l’altra banda de la porta, el pare o la mera seguirà reclamant més vigilància (guardes de seguretat?), que apartin els “agressius” (els enviem tots al psicòleg?) o que aïllin les víctimes per evitar nous atacs (vitrines de vidre protectores?).

 
Socialitzar-se vol dir estar en contacte amb virus, haver d’esperar que sigui el torn per dinar, dormir amb altres sorolls, tenir la possibilitat de rebre una mossegada… però també vol dir tenir un bon sistema immunitari, saber esperar, tolerar, compartir, afrontar frustracions i desenvolupar els mecanismes emocionals necessaris per sobreviure en el nostre món actual on els depredadors tenen nom de persona.


dijous, 29 de juny de 2017

El Cofre del Tresor!!!



Poc a poc finalitza l’estada d’aquest any i nosaltres, per aquestes dates, ja estem ben enfeinades!!! Al llarg d’aquests dies se’ns ajunten: moments tristos, moments feliços, moments divertits, moments emocionants, moments de nervis, moments d’estrès, moments tendres, moments d’eufòria, moments de satisfacció...

Les estades a La Llavor sempre s’acaben i comencen amb una festa: La Festa de Comiat i Benvinguda. En aquesta festa fem un repàs de l’any que hem compartit amb els infants i les seves famílies. També acomiadem aquells infants que ja aniran a altres escoles o projectes per infants més grans. Però a aquesta festa també hi ha cabuda per les noves famílies que volen formar part de la nostra “peculiar” família de famílies. A elles també se’ls dóna l’espai per presentar-se i per ser acollits per  les famílies que actualment formen part del projecte. És una festa, que en realitat és com un cofre del tresor, és  adir, només vivint-la sabràs tot allò que et pot oferir tot compartint: experiències, vivències, emocions, el berenar i el joc dels infants.

 
Per nosaltres, la festa és la reflexió i resum d’un any d’aprendre: de sortejar imprevistos, d’obtenir nous recursos, d’admirar el creixement dels infants, d’autocrítica cap a la nostra tasca d’acompanyaments per infants i pels adults... Per això, cada festa és única, on sempre hi ha lloc per:  les sorpreses, pels simbolismes de les xarxes que ens uneixen, per la descoberta, per l’expressió lliure, pel joc... i si volem, fins i tot per deixar anar una mica de l’infant que portem dins!!!



Esperem que enguany, com cada any, la festa deixi un regust dolç i feliç als assistents!!!