dijous, 23 de novembre de 2017

Els drets vulnerats dels infants!!!

 Avui volem compartir un article molt interessant del pedagog, mestre i escriptor Jaume Cela, ens ajuda a reflexionar sobre tres drets fonamentals dels infants, que sovint són vulnerats a la nostra societat!!! Pensem que només sent-ne més conscients, sovint els podrem acompanyar millor i ser més responsables dels nostres actes!!!


Els col·lectius vulnerables acostumen a tenir uns drets específics. No hi ha una declaració de drets dels banquers ni dels esportistes d’elit. Sí que n’hi ha dels malalts, dels refugiats, de la gent gran, dels pobres... i dels infants. Si parlem de drets hem de parlar de deures. Perquè als infants se’ls reconeguin els seus drets i vagin més enllà d’una declaració, cal que els adults assumim la nostra responsabilitat.

(...) M’estimo més comentar tres drets que es vulneren tot sovint a la nostra societat i que els que treballem a l’escola i en qualsevol etapa hem de tenir presents.

El primer és el dret que tenen a ser criatures. Vivim en un món marcat per una acceleració que produeix vertigen. Criatures amb agendes de primer ministre i amb símptomes d’estrès, com ens alerten els serveis mèdics. La infantesa es defineix per la capacitat de jugar. A través del joc lliure i espontani es fan seu el món, assagen i prenen decisions i poden equivocar-se. Per tant, hauria de ser una prioritat social que cada ciutat i cada poble disposés d’espais on les criatures poguessin jugar sense la mirada fiscalitzadora dels adults. Si de cas, aquesta mirada hauria de servir només per garantir les cotes màximes de seguretat. Els infants tenen el dret a no tenir famílies i mestres que els facin anar amb el coet al cul. Tenen temps per fer i, si convé, rectificar.

El segon és el dret a ser escoltat. De bracet d’aquest dret apareix el de guardar silenci. Ja sé que el silenci és una font d’angoixa per als adults, però hem de respectar-lo. Tinguem present, però, que si els infants saben que el temps de les famílies i el temps escolar és per a ells, per atendre millor les seves necessitats, i se saben escoltats sense convertir-nos en esclaus del rellotge, els murs dels silenci, sobretot a l’adolescència, s’esquerden i acaben per caure. I, esclar, si prioritzem l’escolta hem de saber callar i ser al seu costat, a la distància que cadascun d’ells necessiti. L’ofici d’educar té una part científica molt important, però no podem oblidar que requereix el tacte de l’artista.

El tercer dret, que està molt d’actualitat a causa de la situació política que vivim, és garantir que tindran famílies i mestres que faran mans i mànigues per acompanyar-los en el procés de descobriment del món, i aquest món no és de color de rosa. Caldrà reforçar la conversa sobre fets i pensaments que són dolorosos. De la mateixa manera que acollim la joia del naixement d’un germà, acollim el dol per la mort de l’avi, la separació dels pares o les imatges d’una càrrega policial contra gent indefensa.

  
Si vols veure l'article original el pots trobar clicant aquí!

dijous, 16 de novembre de 2017

Gestionant l'estrés!!!

Avui volem compatir un vídeo que no és estrictament de criança però sí que fa una metàfora molt gràfica de la nostra zona de confort i de l'estrés que suposa sortir-se'n, sovint tant present en les maternitats i paternitats. És un vídeo esperançador i postitiu per fer front als problemes, canviant la visió negativa que en tenim, per veure'ls com una oportunitat de créixer i ser feliç!!!


 L'actitiud positiva davant dels problemes 
és essencial per superar-los!!!

Si no podeu veure el vídeo podeu accedir-hi clicant aquí!

dijous, 9 de novembre de 2017

Xupar el dit o oferir xumet?



Avui volem compartir un tema que sovint preocupa a les famílies. Nosaltres hem trobat aquest escrit sobre el dret dels infants de “fer la pipa” amb el seu dit gros de la mà. En Max López i la Susagna Galindo, creadors de la web Familias en ruta, ens expliquen com, a través de l’observació de la seva filla petita, es van endinsar en investigar sobre perquè passava i posar en dubte la concepció negativa que en tenim. 


Lluna, nuestra hija de tres años, se chupa el dedo pulgar, sobretodo para ir a dormir, cuando está cansada, enfermita o aburrida. ¿Que le está pasando a Lluna? ¿Ha tenido que adaptarse a demasiados cambios en los últimos tiempos? ¿Somos los padres, familia, amigos quienes reforzamos el hábito sin querer? ¿ Abandonará Lluna el hábito como parte de su proceso de maduración ya que irá aprendiendo medios de autoconsuelo y relajación más apropiados para la edad?
 
Quizás solo son preguntas pero a menudo hay quien tiene respuestas rápidas y escuchamos como la gente, vecinos, pediatras, familia se fija y le enjuician o la ridiculizan diciendole que “eso no se hace” , “tan grande y chupándote el dedo” “eso es de bebés” “se te van a estropear los dientes y el dedo”. La presión social es fuerte y puede llevarnos por su corriente si no somos conscientes. Lluna empezó a chuparselo casi después del destete, que fué como a los dos años. Ahora Lluna está a punto de cumplir cuatro.

A menudo recomiendan el chupete para evitar que los bebés se chupen el dedo. “Es más fácil quitarle el chupete que el dedo”, argumentan. Nosotros durante nuestro viaje por América nos hemos encontrado que el chupete, ese un objeto consolador, es poco utilizado entre la población local y sobretodo indígena, está más asociado a la cultura urbana, o de “progreso”. Lo que coincide en casi todos los lugares es la visión negativa de chuparse el dedo.

En Nicaragua, por ejemplo, nos explicaban que colocaban un calcetín a los bebés para evitar que se chuparan los dedos ya que esa costumbre estaba mal vista y asociada a la caída del cabello de la mamá lactante. En China al parecer, como en muchos otros lugares, no se usan chupetes y está mal visto chuparse el dedo. En el León Dormido de Ecuador nada menos que Mauricio Wild comentaba que gracias a la succión del dedo pulgar contra el paladar el niño podía encontrar equilibrio ante experiencias no adecuadas. Vaya y yo estaba preocupada y ahora es un método de desahogo válido y no tan nocivo como algunos dicen.
Así pues parece que chuparse el dedo es una costumbre endemoniada, un hábito rechazado, criticado, señalado y al mismo tiempo un hábito normal e incluso para algunos sano. Visto lo visto, pensamos que en realidad, chuparse el dedo no es malo en lo absoluto, simplemente es una reacción a diversas circunstancias. Muchos niños suelen dejar de chuparse el dedo conforme van madurando.
Por qué se chupa el dedo?:

Como es habitual no hay una respuesta clarificadora. La interpretación psicológica es variada y depende de las escuelas o tendencias. A contiuación expongo algunas que he encontrado:
  • Encauzar emociones que sienten y no pueden manejar o les causan algún tipo de conflicto (ansiedad, nerviosismo, aburrimiento, inseguridad, sentimientos de culpa o necesidad de atención, entre algunas otras )
  • Relacionado con un comportamiento regresivo
  • Conducta consoladora que le proporciona seguridad.
  • Es una respuesta de inseguridad al no poderse enfrentar a las tensiones de la vida y al proceso de aprendizaje
  • Se ha convertido en un hábito
Los bebés tienen un deseo natural de chuparse el dedo que comienza antes incluso de nacer, en el útero materno. El mismo reflejo de succión (el llamado reflejo Babkin) que permite al lactante alimentarse del pecho de su madre es el que le lleva a chupar casi cualquier cosa que se aproxime a su boca. Los bebés exploran el mundo que les rodea a través del chupeteo y este instinto primario les ayuda a sentirse seguros, arropados y felices.

Efectos negativos de chuparse el dedo:

Existe discrepancia entre la edad máxima a partir de la cual chuparse el dedo puede ser un problema; unos dicen que hasta los 2 años es normal, otros que hasta los 4 e incluso he leido que hasta los 6 u 8 años da ternura verlos chupándose el dedo.

La opción que tomo como referencia es siguiendo los estudios de la American Dental Association. Ésta ha concluido que un niño probablemente puede chuparse el dedo hasta los 4 ó 5 años sin afectarle los dientes o la quijada. Además todo es cuestión de grado, de la intensidad y frecuencia. Dicho lo anterior os dejo con algunas posibles consecuencias negativas:
  • Malformacion del paladar
  • Dientes enchuecados
  • Deformación del dedo pulgar
  • Infecciones en la boca, estómago e intestino
  • Mordida invertida si continua chupándose el dedo después de aparecer los dientes nuevos.
  • Burlas de los compañeros de clase
  • Posibles alteraciones en el lenguaje (dislalias: dificultad de pronunciar sonidos de la /t/d/l)

Terrorífico listado de acciones para eliminar el hábito de chuparse el dedo:

Nos han contado, incluso alguno se atrevió a recomendarnos, técnicas que no quitan el hábito de chuparse el dedo pero si quitan el sueño. Las siguientes técnicas generalmente no son útiles y pueden prolongar el hábito de chupar dedo, porque el niño las interpreta como un castigo.

1- Dispositivos dentales: En general esta es una barra colocada en la parte superior de la boca que sirve de recordatorio.

2- Vendas elásticas o cabestrillos: Se colocan alrededor del codo para que el niño no lo pueda doblar, pero causan molestias. También pueden dejarle el brazo azul, inflamado y adormecido temporalmente a la mañana siguiente.

3-Frotar los dedos de sus hijos en sabores fuertes y desagradables como son el de la pimienta, el ajo,chile,….

4- Amenazar con castigos, y vigilar a su hijo y dar un cachete en su mano cuando este se mete los dedos a la boca.

¿Qué podemos hacer?

Me gustó mucho encontrar esta opción que me ayuda a revisarme: Se requiere de paciencia, no le prestes demasiada atención insistiendo a cada rato, mas bien obsérvate como padre o madre pues muchas de las actitudes adultas son las que a veces provocan este tipo de reacciones en los pequeños, la crítica, la autoridad inflexible, el castigo “por ser malo”, son fuertes influencias para fijar este hábito.

A continuación algunas opciones más:
  • La actitud de los padres es muy importante. Evitar ridiculizar o repetir monótonamente “deja de chuparte el dedo, pareces un bebé”. No quitar mérito. Le cuesta mucho abandonar un hábito que le da seguridad y bienestar. Piensa como él y ponte en su situación.
  • Al reñir al niño cuando se chupa el dedo, él puede dejarlo inmediatamente para complacerle pero en esta operación está aumentando su tensión, así que con frecuencia el niño retomará el hábito en cuanto papá o mamá no esté delante. Como la tensión había aumentado por la riña y la culpa, cuando el niño se vuelve a meter el dedo en la boca siente MÁS ALIVIO. De este modo, cuanto más reñían a su hijo o intentaban evitar que se chupase el dedo, más reforzaban.
  • Contar con la colaboración del niño ya que obligar a un niño que no quiere a dejarlo puede causar una verdadera lucha de poderes y como el niño si hay algo innegable es que “tiene el control sobre su dedo”, los papás normalmente pierden la batalla.
  • No es buen momento empezar el cambio de conducta cuando nuestro hijo atraviesa algún momento delicado como puede ser el inicio escolar, el nacimiento de un hermano, etc. Es importante tenerlo en cuenta para empezar con suficiente tiempo de antelación o posponerlo prudentemente.
  • Tratar de aumentar la autoestima del niño ¿Cómo? Pues haciendo con el niño se sienta más seguro, y que consiga controlar sus miedos, temores, y ansiedad, a través de juegos, de paseos, de los libros, de la música, y de otras actividades con las que el niño pueda sentirse bien.
  • Para conseguir cambiar su conducta, empezar con pequeños objetivos que le deparen grandes éxitos
  • Si el niño tiene menos de 4 o 5 años, conviene distraer o no prestar atención cuando se chupe dedo.
  • Cuando ya tiene 4 años o más puede comprender una explicación clara y sencilla.
  • Si tiene más de 6 años acudir a un logopeda si no corrige las dislalias para evitar problemas de lenguaje ya que el niño, a estas edades, escribe como habla.
  • Si vols llegir l'article original nom
Pots llegir l'article original aquí!

dijous, 2 de novembre de 2017

Límits i Llibertats!!!

Des de La Llavor creiem que hi ha uns límits que ens semblen essencials per acompanyar als infants, ja siguin límits físics (com contenir amb els braços) o socials (ajudar a comprendre una norma social com “no sortir al jardí per la finestra, sinó per la porta”). Però no és senzill trobar la manera de fer-ho, tot tenint en compte el respecte i l’amor cap a l’infant. Així doncs, avui us proposem un vídeo de Míriam Triado (mare, periodista especialitzada en maternitat/paternitat i consultora de criança) que tracta aquest tema amb bon humor, sentit comú i molt d'amor.   


 

Feliç Criança i Molta Paciència!!!

dimecres, 25 d’octubre de 2017

Fer Espai!!!



Els petits projectes com el nostre no tenim una gran repercussió a la societat, però sabem que som la llavor de nous canvis en la mirada a l’acompanyament de les persones. És per això, que aquests tipus de projectes afins: que encarem l’acompanyament des de la comprensió, l’amor per un mateix i pels altres, des de la comunicació i l’expressió i des del desenvolupament integral de cada un (amb els seus ritmes, els seus punts forts i els seus punts febles)... ens sentim units per un fil transparent i sovint fem pinya per compartir experiències, situacions, resoldre dubtes sobre els acompanyaments, els espais, els materials...

Avui volem compartir amb vosaltres una iniciativa familiar molt interessant d’acompanyament per joves i adults a Viladecans. La Natàlia Rull Falcó és l’emprenedora que va “donar a llum”, fa 2 anys, el projecte FER ESPAI des de la seva besant artística, sensible, amorosa, observadora i maternal. També compta amb el suport imprescindible del seu marit Guillem Esteve, amb una ment oberta, una visió d’inclusió, una gran capacitat crítica i analista i el bon humor com a eina per fer vincles afectius. I per suposat l’acompanyament de l’Ona, la Lua i el Nil, els seus 3 fills, aportadors d’energia, alegria i autoreflexió de les activitats que s’hi presenten. Perquè els pugueu conèixer millor us deixem una petita explicació de què ofereixen i un vídeo perquè gaudiu de les seves propostes.

“FER ESPAI és un projecte familiar que aproxima l’art multidisciplinar per a poder desenvolupar de manera integral les capacitats humanes. Creiem en la creativitat com a eina d’aprenentatge i creixement personal, i ofertem una alternativa educativa que acompanyem en el procés concret que cadascú viu. Observem, escoltem, proposem, apropem i respectem!!!”


dijous, 19 d’octubre de 2017

Educar en l'alegria!!!

Avui us volem compartir aquest article de la revista Viure en Família, escrit per Pepa Horno Goicoechea que és consultora en infantesa, afectivitat i protecció. En ell hem retrobat, de vegades, la nova energia suficient per fer front als moments més durs i incerts del nostre projecte. L'actitud ho és tot i això ho volem transmetre en el nostre dia a dia a les famílies i als infants amb els que fem camí junts!!!


L’alegria es tria, es cultiva i s’educa. No és un estat, és una emoció. No és la felicitat, que, si existís, seria una meta en el camí. És el motor d’aquest caminar. L’alegria energitza les persones, les porta a actuar, a crear, a buscar i a jugar. És el motor de l’ànima.Però l’alegria és, a més, una emoció protectora. Impulsa l’ésser humà a l’entrega i al vincle. És un dels pilars de la intimitat en les relacions afectives i s’afavoreix encara més en les situacions de grup, és clau per a la connexió i la trobada. Sense oblidar una de les seves millors virtuts: s’encomana.
 
Per tot plegat, la quotidianitat de les famílies, les escoles i els centres hauria d’estar inundada d’aquesta emoció. I no només perquè sorgeix o pel caràcter de les persones que hi convisquin, sinó com una opció conscient i triada per famílies i educadors.
Si els nens i nenes riuen cada dia seran més forts i més capaços de protegir-se, clau de la intel·ligència somatosensorial. No tindran por d’entregar-se, clau per a la construcció de vincles afectius positius. I se sentiran motivats i oberts a aprendre, clau per al desenvolupament cognitiu.

Però sembla que el món en el qual estan creixent els nens i nenes s’ha definit des de l’opció contrària: l’opció per la desesperança, la tristesa i la impotència. Una opció inculcada i difosa pels mitjans de comunicació, les institucions, les instàncies educatives o les famílies i que porta a la paràlisi i la resignació.

Amb consciència
 
Quan parlem de l’opció per l’alegria, no es tracta de ser ingenus. Quan es viu amb consciència i obertura es veuen el dolor i la injustícia. Viure amb consciència implica acceptar les preguntes sense resposta i, a partir d’aquí, triar l’actitud des de la qual viure. Però privar els nens i nenes d’esperança i de confiança en el futur danya el seu desenvolupament.
 
Com podem portar aquesta opció per l’alegria a la nostra quotidianitat? Creant moments per al goig i el plaer quotidians: una abraçada, un massatge, un conte, una picada d’ullet, un joc… Triant el got mig ple, que existeix igual que el mig buit, i ensenyant als nens i nenes a veure sempre els aspectes positius de cada vivència. Així enfortim les seves capacitats de resiliència, que els permetran resistir i refer-se del mal i el dolor que és segur que hauran d’afrontar. I portant l’atenció als detalls petits, per centrar-se en la vivència de l’aquí i l’ara.  
L’alegria és real. Però cal triar-la. I fer-ho amb consciència.



Podeu veure l'article original clicant aquí!